Res de nou a València, article de Josep Vicent Boira

Si hi ha alguna cosa més previsible que una campanya electoral espanyola és una valenciana. Les posicions, aparentment àgils, són pesades en el fons. De la Vega i González Pons es presenten com espadatxins d’estocada fina, però seria més just presentar-los com a lluitadors de sumo o com trens que xoquen impulsats per la seua inèrcia. Sempre he cregut que no existeixen comitès de campanya en els partits valencians. No calen. Les posicions de cada bàndol estan prefixades amb antelació a la campanya. Però aquesta antelació no és de dies, ni de setmanes. És d’anys. Fins i tot de dècades, especialment en el centredreta.
Les posicions del PP a València de cara al 9 de març degueren fixar-se en algun despatx oficial en 1978. En el País Valencià, la transició va congelar la política. La dreta valenciana, des del lamentable Abril Martorell, sempre s’ha negat a assumir que hi ha una porció de país (de vegades la universitat, unes altres els intel·lectuals o els professors d’institut i fins i tot una certa classe empresarial) amb una lleialtat per la cultura, els interessos i la llengua pròpia exasperant però insubornable. Amb la condició que no guanyara l’esquerra i que a Espanya no haguera més identitats plurals, va jugar les seues bases per a fer un país al marge d’aquests grups. I quasi ho ha aconseguit. La recent proposta de l’imaginatiu i de vegades un poc histriònic González Pons de llançar una opa a l’electorat moderat nacionalista, en realitat la jugada política més de fons de la campanya valenciana fins al moment, és una idea que podria ser molt més que una ocurrència si el PP haguera estat (o fora) capaç de reforçar el seu valencianisme real i, per tant, desmuntar un cert oloret anticatalanista i un repudi a la intel·lectualitat local. Un Partit Popular a la gallega, a la navarresa o a la balear, a més d’obtenir rèdits electorals, detindria l’ofensiva sobre el seu “trogloditisme”. Però com el centre és una actitud i no un programa, cosa que la dreta valenciana mai ha entés des d’Ignasi Vilallonga, en les eleccions del 2008 no es donarà aquest fet. A més, fins que no perda el poder no s’adonarà dels seus errors, com li va passar al PSPV. I ja que parlem del rei de Roma, l’esquerra es troba també presa de les fletxes roges marcades en la batalla de la transició. Per això és tan difícil la seua renovació.
El Bloc Nacionalista, una força eminentment decent, segueix tenallada pel miratge de la seua pròpia imatge de país i per les aliances tàctiques amb els esgarriats d’IU. Al seu líder, Enric Morera, les circumstàncies li desteixen a la nit el que teixeix al matí (quina bona jugada acudir al Te Deum en la catedral de València pel naixement de Jaume I davant l’esbalaïment de l’esquerra local). El projecte d’Esquerra Unida és ostatge d’un Partit Comunista invisible la radicalitat verbal del qual és només comparable a la seua pèrdua d’influència i el PSOE, amb María Teresa Fernández de la Vega, ha llançat una espècie d’operació Market-Garden,com aliats en l’Holanda ocupada, vist que els ponts que conquistar estan massa llunyans per a les forces convencionals. Però com en tota operació aerotransportada, el risc (en Arnhem va participar una altra valenta brigada polonesa que no va ser precisament la Pomorska) és no connectar amb les forces terrestres. Establir amb llance i determinació un cap de pont a què ningú pot arribar és el pitjor que pot ocórrer. De la Vega, amb una gestora lermista a la seua esquena, podrà obrir un front a València, però amb quina força consolidarà la conquesta? Aquesta és la qüestió.
En el fons, no hi ha moviments de fons en la campanya valenciana i De la Vega i Pons tornaran A Madrid, àmbit suprem de les ambicions locals. Mentre la dreta no es desfaça de la seua trista herència mai podrà transformar la quantitat en qualitat i mentre l’esquerra no entenga que confiança i generositat són més importants que sigles o posicions nascudes de maig de 1968 (o de 1962 quan Joan Fuster va encunyar una certa forma d’entendre el país) no hi haurà sorpasso. En realitat, tot és un problema d’allunyament de la realitat. Els valencians votarem el 9 de març cadascun presoner del seu somni. No obstant això, el primer que es decidisca a trencar la cintura a la vella política valenciana amb gosadia i sinceritat se’n durà el gat a l’aigua. Allò nou i un poc desconcertant ven. I els valencians estem bojos per comprar. A l’espera del Obama local (de dretes, d’esquerres, de centre, valencianista…?), nihil novum sub sole. Res de nou sota aquest sol valencià, que per cert, tan bé va retratar un Joaquín Sorolla que assisteix mut, des de les seues multitudinàries exposicions, a aquesta campanya electoral valenciana tan déjà-vu.

Foto: Las Provincias