La tria per part de Mariano Rajoy de Sáenz de Santamaría com a nova portaveu del PP al Congrés ha truncat les possibilitats de González Pons per ocupar este càrrec.
Haguera estat el final desitjat per Francisco Camps, subsituir Zaplana pel seu ex-portaveu, amic i persona de confiança. Però no ha estat així.
Eduardo Zaplana es retira de la primera fila de la vida política, o almenys això anuncia, després d’una trajectòria que no ha deixat indiferent a ningú, i menys encara als valencians. Odis i amor envers este personatge, però mai indiferència.
De Cartagena “al cielo”
Este cartagener nascut el 3 d’abril de 1956 va iniciar el seu periple polític en les joventuts de l’UCD en la transició, però no és fins l’any 1991 que aconsegueix un paper de rellevància política: l’alcaldia de Benidorm. Este primer èxit polític ja estaria marcat per la controvèrsia, ja que accedí a ell mitjançant el vot de la trànsfuga socialista Maruja Sánchez.
Cal situar en este moment, 1991, la política valenciana per entendre l’evolució política de Zaplana. Després de victòries contínues dels socialistes valencians és en estes eleccions on es produeix la primera victòria important de la dreta valenciana: l’Ajuntament de València. La suma dels 9 regidors del PP més els 8 d’Unió Valenciana situaren l’aleshores desconeguda Rita Barberà en l’alcaldia del cap i casal. La persona que va renunciar en eixe moment a encapçalar la llista dels populars en la capital havia estat Manuel Broseta, per por a haver de cedir l’alacaldia a González Lizondo en l’hipotètic resulatat on els regionalistes hagueren obtingut més regidors que els populars. I és justament, l’assassinat a mans d’ETA de Broseta a l’any següent (15 de gener de 1992) el que provocaria l’ascens d’Eduardo Zaplana a encapçalar la llista del PP a les Corts Valencianes en l’any 1995.
El pacte del pollastre
Les eleccions de 1995 farien a Zaplana el primer president de la Generalitat provinent de les files populars. Estes eleccions però, no eren les primeres on els populars guanyaven al País Valencià, ja en les generals del 93 i les europees del 94 el PP havia obtingut més vots que el PSPV al nostre territori. Era obvi que el cicle socialista a terres valencianes havia acabat.
Santificat pels grans empresaris valencians es va signar l’anomenat pacte del pallastre entre el PP i UV que va fer a Zaplana President. El nom del pacte fa referència a l’activitat del dirigent empresarial Federico Félix. Un pacte realment còmode per als populars, ja que a canvi del suport parlamentari dels unionistes els van cedir àrees de govern al Consell, i el que és més important, xec en blanc per a la contractació de militants i simpatitzants d’UV a sou públic, feblesa que seria aprofitada en profunditat posteriorment pel Partit Popular.
Des del laboratori popular, dirigit per Rafael Blasco, sabien que únicament podrien aconseguir majories absolutes, i no relatives com la de 1995, si aconseguien fer-se amb l’espai electoral d’Unió Valenciana. Així, dissenyaren una vertadera opa política contra este partit durant la legislatura ‘95-’99, apropiant-se del seu univers simbòlic i fitxant dirigents i càrrecs unionistes durant tota la legislatura, vertaders míssils polítics contra una formació basada en uns principis tan inestables com els del blaverisme i en mig d’una profunda crisi (expulsió del seu líder, González Lizondo, i la seua mort posterior en mig d’una sessió de les Corts, que ell presidia). Esta operació, tot un èxit per als estrategues populars, va provocar l’eixida del parlament valencià d’esta força política idonant a Zaplana la seua primera majoria absoluta.
La desaparició d’Unió Valenciana de les Corts Valencianes i la destitució de Maria Consuelo Reyna el desembre de 1999 com a directora de Las Provincias marcarien dos importants fites en el nou panorama polític valencià, i especialment en l’emergent camp de la dreta.
Del gris lermista a la “terra de les oportunitats” zaplanista
Gris seria el perfecte qualificatiu de l’època lermista/socialista al front de la Generalitat. Els valencians tenien la sensació que ací no passava res, que èrem a la cua de l’Estat en inversions, que no pintàvem. Front a això Zaplana desenvolupà una política de grans inversions (Terra Mítica, Ciutat de les Arts i les Ciències, Ciudad de la Luz,…), amb una especial política mediàtica (en molts dels casos manipulació pura i dura, com és el cas de Canal 9), que va transformar el nostre territori en l’espai on tot era possible, a canvi d’alguna cosa, és clar.
Així van vindre les grans requalificacions, els PAIs,…, la construcció havia trobat el seu oasi, i eixe era la costa valenciana. Les grans operacions immobiliàries es multiplicaven, l’economia valenciana canviava de patró, de l’agricultura i la indústria passàvem a la construcció, amb tot el que això comportava i comporta.
Amb constància i sense descans, Zaplana no deixà de teixir una forta xarxa al voltant del PP, per transformar este antic feu socialista en el nou paradís electoral del Partit Popular.
De Mestalla al Bernabeu
Però a Zaplana se li quedava xicoteta la llotja de Mestalla, i on volia realment passejar-se era en la del Bernabeu, la del club dels seus amors. El 10 de juliol de 2002 fou nomenat Ministre de Treball i Seguretat Social, deixant el càrrec de President de la Generalitat, temporalment al manxec José Luís Olivas, i nomenant com a successor a Francisco Camps.
A Madrid, per un costat ocupava un Ministeri, i el que era més important, se situava en la línia de successió d’Aznar, que ja havia anunciat que no es tornaria a presentar el 2004. Finalment, Rajoy fou el candidat i Zaplana, juntament amb Acebes, les cares de la derrota electoral i les d’una oposició dura i ferotge a Zapatero durant la legislatura 2004-2008.
Del Zaplana amic del seus amics, festes, rialles i somriures al costat de Julio Iglesias (es un campeón, el va definir el cantant), es va transformar en la cara més agressiva de la dreta espanyola, i això, juntament amb el seu enfrontament amb el que havia de ser el seu dofí, Francisco Camps, passa factura. En el nou PP de Rajoy ja no té cabuda, i anuncia la seua retirada a una segona posició.
I com dèiem al principi, si Pons haguera sigut el triat per substiuir-lo haguera estat la definitiva victòria de Camps sobre Zaplana. Però no ha estat així. Una xicoteta victòria final.

